Aquesta setmana s’ha parlat i molt de la ciutat de Barcelona. Per una banda, la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen es posicionava com una de les pel·lícules més vistes del país. Amb un argument més que feble, la ciutat de Barcelona apareix al film com una mena de capital de l’harmonia, pulmó de la cultura de la satisfacció i la felicitat. Per una altra, també s’havia vingut parlant del videojoc The Wheelman, doncs l’Ajuntament de Barcelona havia començat a estudiar la possibilitat d’utilitzar mesures judicials per impedir la seva venda; el videojoc té com a protagonista a Vin Diesel i presenta una ciutat de Barcelona plena de màfies, decadent, injusta, amarga i violenta.
Desprès d’assistir al partit de dissabte hom té la sensació que la nostra ciutat s’assembla més a la ciutat violenta i degradada del videojoc The Wheelman que no pas a la ciutat satisfeta de sí mateixa que intenta representar Woody Allen a la seva pel·lícula.
Particularment no havia tingut una sensació similar des de què una tarda a Sarrià un nen va morir per culpa d’una bengala en un trist partit de Lliga. Un nen i una vida.
Tothom va veure l’escandalós arbitratge que els nostres van patir i com es van apurar els minuts fins xiular un penal que no existia de cap de les maneres. Una vergonya, pagament dels serveis prestats al Barça per mantenir el statu quo de la Federació Espanyola de Futbol. La política sempre ha estat i estarà favorable als blaugranes; així construeixen mites i mantenen les estructures de poder on molts coincideixen per a relacionar-se i mantenir l’estat de les coses. Això és el Barça. La pluja de bengales sobre un sector de la grada començada per part dels Boixos Nois planteja moltes qüestions que hom no acaba de respondre, i més si tenim en compte que ja l’any passat els Boixos van atacar amb bengales al mateix sector de l’afició de l’Espanyol. Esperem que els mitjans de comunicació, en especial la televisió pública de Catalunya, es dediquin a informar de manera objectiva sobre el que va passar i no facin –com van fer la temporada passada– un akelarre de manipulació i de confusió sobre aquest tema, que va resultar absolutament denigrant. No acabo d’entendre com un grup d’unes 500 persones poden anar a comprar tantes entrades sense que la directiva del seu equip no tingui constància. No s’entenen les draconianes mesures de seguretat per registrar als aficionats de l’Espanyol, posem per cas de la zona lateral de l’estadi, les baralles que s’arriben a produir perquè algun membre de seguretat no deixa passar ampolles d’aigua i com els Boixos van passar amb tanta facilitat tot aquell arsenal de bengales. No s’entén com, si el senyor Laporta ha estat lluitant tant per l’eradicació de la violència, aquest grup sembli absolutament compacte, acompanyi de manera regular a l’equip i, el que es més preocupant, mantinguin un determinat nivell d’organització. No acabo d’entendre com desprès de llençar les bengales a l’estadi els Mossos d’Esquadra no van actuar de manera contundent o traient aquest sector fora. De fet, desprès del llançament de bengales es van veure algunes més en el sector on estaven ubicats els Boixos. Perquè una acció tan contundent per part de la seguretat de l’estadi evitant la invasió del camp dels aficionats pericos quan van veure el llançament de bengales i, en canvi, la tebiesa de les forces de seguretat amb els que van començar tota la tensió?
A la nit m’acompanyava la imatge de dos nens petits que van començar a plorar a les seves localitats en veure tot aquest denigrant espectacle. A les emissores de ràdio de Madrid no entenien aquest grau de bestialitat, aquest odi. A cap capital espanyola es produeix el rentat de cervell que tenim en aquest país amb el Barça. A Madrid, a Sevilla i a altres indrets de l’estat hi cohabiten clubs que comparteixen ciutat. A Barcelona, en canvi, es conspira cada dia per ressaltar les bondats d’un equip que teòricament representa un país i una sèrie de valors quasi espirituals i positius davant d’uns altres que apareixen com una versió distorsionada de la realitat. Al final, entre totes les seves prepotències, manipulacions i mentides, aconseguiran, efectivament, convertir la nostra vida en un maleït , violent i pestilent videojoc.
