Queda ja confirmat. Dani Sánchez Llibre va dir la frase de l’any el 2 d’abril. Aquesta: “La planificació de la pròxima temporada està feta al 95%.” Té pinta de ser una sentència històrica, si jutgem a partir de la resignació amb què ‘Tintín’ Márquez va parlar ahir. El tècnic, a diferència dels pobres seguidors, encara pensa que poden marxar Riera, Zabaleta i Luis. No un o dos, no: tots tres. Tots titulars indiscutibles –un 27% de l’onze, senyor president!–, quan queden dos dies perquè comenci la temporada. Més difícil encara, que diuen al circ.
Total, que el 5% de la planificació que Dani veia pendent ara fa cinc mesos està castigant la moral de tothom abans d’estrenar el curs. Del tècnic i dels companys, per començar. I és que no és de rebut dur les coses així. No es pot continuar anant amb el lliri a la mà. Al meu entendre, l’única negociació que s’ha dut bé ha estat la de Riera. Herrera ha estat llest de jugar amb les urgències del Liverpool. Ha sabut contemporitzar, a veure si surtien competidors –com ha estat el cas de l’Everton, tot i que l’interessant hauria estat implicar el Madrid–. El del manacorí era el cas perdut, el del jugador que ja no encaixa, i, per tant, es podia arriscar. Però les clàusules ballen en funció dels sous, i això ho dominen tant els clubs compradors com els representants.
Molt més mal portat es presenta el cas de Zabaleta. Que ara, a dos dies per encetar el campionat, tornem a les ofertes conegudes del City i de la Juve sona a conya. A què ha vingut tanta innocència? Per què s’ha respectat la voluntat del jugador, que ha volgut aparcar el seu futur fins després dels Jocs? No, mirin, això no va així. Aquí s’hauria d’haver dit a Zaba: ‘Noi, tu fes la teva, que el teu representant i jo ja ens entendrem’. No és de rebut que Márquez, que no l’ha pogut entrenar ni un dia, no sàpiga encara si podrà disposar d’un dels seus internacionals. No és lògic que ara la feina s’acumuli als despatxos i menys encara en el cas d’un contracte com el de l’argentí, tan procliu a una venda pel sucós que es presenta per a qualsevol comprador.
Per últim, queda el cas de Luis. Que l’asturià encara pugui marxar, com ha dit Márquez, ofereix una imatge del club desoladora. Si el Benfica no va saber enllestir la negociació en el seu moment, és el seu problema. L’Espanyol ha de mirar endavant, posar dates límits i no ficar-se més mines en el seu camí. Perquè això és el que es va dir: que la sortida de Riera eliminava la de Luis. Ara sembla que ni això. Que si les condicions són bones, doncs es farà un pensament. Un pensament que sembla força més gran que el 5% calculat pel president ara fa un trimestre i dos mesos, o sigui 150 dies, o sigui gairebé mig any.
Servidor sempre ha confiat en Herrera i creu que els reforços que deuen estar preparats no seran dolents (tot i que ja podeu calcular un augment de preu, sabent els clubs venedors que l’Espanyol té pressa). Ara bé: és lògic que la setmana que ve, amb la Lliga començada, es presentin a Montjuïc tres o quatre jugadors, un per línia? Així li pensen exigir resultats a Márquez, amb el complicat calendari que arribarà a partir de la quarta jornada? És de rebut una pèrdua de qualitat com la que es pot patir?
En fi, aquí tenen l’argument definitiu per dir-los a tots, fins i tot als meus companys del BiB, que no paga la pena fer-se mala sang pel joc i els resultats de la pretemporada: no serveixen absolutament per res. Sobretot, si en els últims dies et canvien tres dels titulars. No li sentin dir mai a Dani que la salvació o qualsevol altra fita està garantida al 95%.
